El magnetisme de les muntanyes

Tour du Biros // Xavi Viñas

“El viatge és una mena de porta. A través d’ella sortim de la realitat” 

Guy de Maupassant

Qui s’hi ha acostat ho sap. La muntanya té alguna cosa que la fa especial i que t’atrapa. La bellesa inherent dels seus paisatges provoca unes sensacions diferents i el primer que crida l’atenció és el canvi de ritme que t’imposa. La natura flueix i manté un ritme pausat i lent, però alhora continu i incessant. Quan anem a la muntanya, aquesta ens recorda quina és la cadència de la qual provenim en els nostres orígens. Ens obliga a trencar amb el ritme vertiginós i estressant que duem a la societat actual. En els primers moments en aproximar-te a la muntanya, un se sol trobar una mica incòmode a l’inici ja que el cos i la ment necessiten uns segons per respirar i acompassar-se a aquest ritme que dicta la naturalesa. Després d’aquesta aclimatació inicial un ja està ben preparat i obert per a poder gaudir de tot allò que trobarà en la passejada o ascensió.

Un altre element al qual sovint no prestem gaire atenció és el silenci que envolta els paisatges de muntanya. Això sovint ens espanta una mica. Acostumats a un gran volum i quantitat de sorolls, la muntanya ens ajuda a desconnectar de tots aquests factors estressants per ajudar-nos a connectar amb nosaltres mateixos. Trobar-se a un mateix enmig d’aquest silenci eixordador pot provocar una mica de vertigen, ja que no estem gens acostumants a tenir temps per a poder-ho fer. Això, estar amb nosaltres mateixos, no és una cosa que tothom s’atreveixi a enfrontar. L’onada constant de les obligacions i coses a fer provoca que dediquem totes les nostres forces precisament a complir-les, oblidant que el més important és estar bé amb nosaltres per a poder-les efectuar. Però quan camines a la natura, la muntanya et trasllada el seu tarannà tranquil i silenciós per convertir aquell escenari en un espai ideal per a poder estar amb tu mateix. Així, la natura es converteix en el lloc perfecte per deixar fugir la ment.

Pla de Boet, Vall Ferrera // Xavi Viñas

Ara bé, allò que realment és atractiu i reconfortant, m’atreviria a dir fins i tot que és addictiu, és tot allò que t’aporta a nivell personal quan et planteges un repte que té a veure amb ella, la muntanya. D’entrada, es fa respectar i, per això, cal preparar-se. Així doncs, cal una planificació i un sacrifici previ per tal de poder-t’hi acostar amb seguretat i garanties. Això t’obliga a ser més metòdic i constant a l’hora de realitzar exercici físic. Ara bé, qualsevol esforç ha de tenir una recompensa. Això és exactament el que passa a la muntanya. Si volem acostar-nos a veure uns llacs o fer un cim, el camí ens exigirà sacrifici. Poc o molt, la mesura aquí no importa. Per assolir una fita, per petita o ridícula que ens pugui semblar, s’haurà hagut de realitzar algun esforç mentre es feia el trajecte. Això no només ajudarà al benestar del nostre cos gràcies a l’exercici, sinó que n’obtindrem una gran recompensa a nivell personal. La ment serà la gran beneficiada. Haver pogut realitzar aquell repte a la muntanya que ens havíem proposat (reitero, no importa el nivell ni la dificultat, només el fet de plantejar-nos-ho) ens permetrà descobrir-nos a nosaltres mateixos, superar el que crèiem que eren els nostres límits i, d’aquesta manera, seguir creixent en tots els àmbits.

Un dels moments més captivadors quan estàs en ruta a la muntanya és aquell instant en què t’atures, mires al teu voltant i observes com de majestuós és el paisatge que t’envolta. Respires aquell alè de tranquil·litat que t’ofereix la muntanya i t’adones que tan sols ets un punt enmig de tot aquell escenari rocós amb notes verdoses. En aquest instant, notes que totes les preocupacions o problemes que portes a la motxilla deixen de pesar tant. Per què? Doncs, perquè és dels pocs moments en què et veus enmig de la immensitat i perceps com n’ets de petit. Hi ha una frase que resumeix tot això: “m’agraden els llocs que et fan adonar com de petits són els teus problemes i tu (I love the places that make you realize how tiny you and your problems are). Aquest precís instant és, per a mi, el moment en què la muntanya em connecta més amb mi mateix. I això és impagable.

Vistes durant la pujada al Taga // Xavi Viñas

A banda d’això, la muntanya també és un lloc per compartir. Un dels valors més destacats que es deprenen de fer ruta és el del companyerisme. Òbviament que hi pots anar sol, però pot ser més arriscat si et passa qualsevol cosa. Anar acompanyat a la muntanya multplica molt tots els beneficis. Obtindràs el que comentàvem abans a nivell personal, però també gaudiràs de tot allò que aporta aquesta experiència amb altres. Anar-hi amb altres persones implica posar altres coses en joc: l’empatia, el treball en equip, cedir, negociar, dialogar, riure i un llarg etcétera. Sovint diuen que la meitat del romanticisme d’un viatge no és més que l’espera d’una aventura. Doncs imagina’t com de potent pot ser aquesta sensació quan, a més, és compartida.

Per tot això doncs, la muntanya té un magnetisme especial que atrau amb força. El fet de maridar a la perfecció paisatges que són un bàlsam per als sentits amb tot allò que aporta a nivell personal fa que anar a la muntanya es converteixi en una experiència transformadora.

Viatjar portes endins

La Covid-19 ens ha fet parar per complet i ens ha fet posar el fre de mà en molts àmbits del nostre dia a dia. Viatjar, òbviament, ha estat un d’ells. El moment de tornar a veure món es veu llunyà i només queda somiar en aquells destins que encara estan a la casella de llocs pendents. Durant aquests mesos hauran sortit nous destins als quals voler anar, però també, aquesta aturada forçada ens ha fet valorar allò que tenim més a prop i, potser, tenim més ganes de redescobrir casa nostra.

Desconnectar per tornar a connectar (Montgarri, Val d’Aran) // Xavi Viñas

El fet de parar tan dràsticament, especialment a l’inici amb el confinament més dur, ens ha obligat a emprendre un altre viatge. Un viatge curt en distància, però no per això fàcil: un viatge cap a nosaltres mateixos, un trajecte per establir quines prioritats ens marquem i cap a on volem caminar. En altres paraules, la pandèmia ens ha brindat l’oportunitat de desaccelerar del bullici del nostre dia a dia per a poder viatjar portes endins, per a poder repensar-nos.

El ritme de la societat actual marca un compàs de tempo ràpid, on córrer i anar de pressa és la tònica dominant. Ningú ens ha ensenyat a caminar, a abaixar la marxa. L’única que sovint ens ho recorda és la natura. A la muntanya, el ritme de la natura fa que et posis al ralentí. Seus en una contrada amb una vista panoràmica davant i et pares a contemplar-la només. El primer que notes és que les teves pulsacions van massa ràpides per aquell ritme que estàs contemplant. Agafes aire, respires aquella tranquil·litat i t’adones que és, precisament en el moment en què frenes, on comences a poder escoltar-te més fort que mai. D’igual manera passa si t’atures hipnotitzat davant del mar. El vaivé de les onades marca un compàs més lent, recorrent i que, per la seva regularitat, et transporta a connectar amb tu mateix i estar present aquí i ara. Sens dubte, la natura és un dels millors llocs on deixar fugir la ment i escapar del ritme frenètic del dia a dia.

Navegant amb rumb fixat (Ha Long Bai, Vietnam) // Xavi Viñas

Capgirem doncs aquesta situació i aprofitem-la. Entomem-la com una oportunitat per visualitzar quina és la direcció cap a la qual volem caminar per gaudir més el camí. Viatgem amb intensitat portes endins per a poder exprimir al màxim viatjar portes enfora quan poguem tornar a fer-ho.

El plaer de (re)descobrir casa nostra

Quan a la gent se li pregunta sobre destins o viatges, les primeres idees que solen venir al cap, així sense pensar gaire, són les de marxar ben lluny de casa: destins exòtics, noves cultures, idiomes diferents, hores d’avió… Poques vegades, per no dir quasi bé mai, pensem en indrets que tinguem relativament a prop.

Mirador dels avions // Xavi Viñas

La pandèmia de la COVID-19 ens ha obligat a parar i a repensar-nos. Després de passar mesos tancats a casa, assaborir qualsevol alè de llibertat de moviments ha estat una victòria. Això, penso, ha permès que haguem après a valorar més els petits detalls del nostre dia a dia. Detalls que, per l’accelerada vida que portem actualment, sovint ens passen per alt i els menystenim. No tenim temps per a prestar-hi atenció.

Amb les fases de la desescalada hem après a gaudir de cada segon que passem fora de casa, encara que sigui al nostre mateix municipi. De fet, quants de vosaltres no heu descobert nous llocs al vostre poble o ciutat durant aquest temps? Jo ja us avanço que sí. Malgrat totes les hores de muntanya que ja havia fet al meu poble, he tingut l’oportunitat de conèixer nous indrets i nous camins que encara desconeixia.

Amb tota aquesta situació, hi ha dues coses que el confinament ha fet aflorar pel que es refereix al fet de viatjar. D’una banda, ens ha fet caure la bena dels ulls per fer-nos adonar que tenim un entorn extraordinari al qual cal que li prestem més atenció, que sortim a gaudir-lo, a explorar-lo i a respirar-lo amb tots els sentits. Quan estic pensant en això, no només estic limitant-me al meu municipi, sinó que penso en clau de casa nostra, Catalunya. Tenim un territori variat i ric en oferta turística. Tenim costa, però també tenim muntanya. D’ingredients no ens en falten per assaborir el nostre entorn i (re)descobrir-lo.

Estanys de Gémena (Vall de Boí) // Xavi Viñas

D’altra banda, també hem vist com d’important és cuidar aquest entorn. Només en poques setmanes de confinament ja vam veure imatges de com la natura s’obria camí i ens permetia gaudir d’unes imatges mai vistes (aigua transparent a la costa de Barcelona, avistament d’animals que no es deixen veure gaire, etc.). Si recuperem la reflexió del principi, sobre el fet de sempre pensar en viatjar lluny, sorgeixen interrogants que penso que cal que ens plantegem. Viatjar lluny implica deixar una major petjada ecològica. Així doncs, és necessari desplaçar-se fins a l’altra punta del món amb tot l’impacte que això suposa?

Pantà de Sant Ponç // Xavi Viñas

Amb tot això, m’agradaria traslladar-vos també una altra pregunta que m’he plantejat diverses vegades al llarg del confimanent. Podem continuar viatjant de la mateixa manera com ho hem estat fent fins ara? Com veieu, són preguntes llançades a l’aire en un moment que vol ser de canvi, d’aturar-se, de reflexionar i agafar consciència sobre tot allò que implica viatjar. De cara a un futur sostenible, no només el destí serà important, sinó que el com haurà d’adquirir cada vegada més importància i protagonisme.

Els altres llums de Nadal

Els altres llums de Nadal // Xavi Viñas

S’apropen els dies de Nadal i això es nota a l’ambient. Gent de vacances, uns dedicats en cos i ànima en gaudir de les trobades familiars i, d’altres, que a més a més de tot això, també aprofiten aquesta aturada nadalenca per fer un altre tipus de viatge. No sempre viatjar implica desplaçar-se portes en fora.

No sabem ben bé per què però, quan s’acosta aquesta època de l’any, ens veiem tots embolcallats per una nostàlgia que fins i tot m’atreviria a dir que, sovint, és malenconiosa. D’ençà que a partir del mes d’octubre ens ajustem a l’horari d’hivern i els dies es van fent més curts, la nit va guanyant terreny a les hores de llum. Una de les coses que provoca la foscor és precisament aquest ambient de recolliment. Passem més hores a casa cert, però també en passem amb nosaltres mateixos.

És precisament per això que diem que el Nadal ens provoca nostàlgia. Perquè és el ritme frenètic de cada dia qui no ens deixa aturar-nos i estar cara a cara amb nosaltres mateixos. Sóc un etern defensor d’aquesta nostàlgia “positiva”. Sempre ens empeny la força de la rutina i és gràcies a l’arribada d’aquesta època que pensem en qui som, què som i qui ens rodeja.

Això, estar amb nosaltres mateixos, no és una cosa que tothom s’atreveixi a enfrontar. L’onada constant de les obligacions i coses a fer provoca que projectem les nostres forces precisament a complir-les, oblidant que el més important és estar bé amb nosaltres per a poder-les efectuar. Per aquest motiu, crec que molta gent diu que no li agrada el Nadal, perquè no tothom sap estar sol parlant amb ell mateix.

 

Els altres llums de Nadal // Xavi Viñas

El Nadal, a banda de totes les tradicions familiars que hi puguin haver, és doncs una època en què dediquem a pensar-nos i molt. Som a l’últim mes de l’any, toca fer anàlisi i valoració de com ha anat l’any que estem a punt de cloure. Alguns, amb més empenta que decisió, aprofiten per intentar postular uns propòsits pel nou any que encetarem. Altres, recorden aquells qui ja no hi són, però que continuen ben presents en el record.

Cada any repetim el mateix ritual de forma parsimoniosa: l’encesa de les bombetes que guarneixen els carrers dels nostres pobles o ciutats. Però, també cal recordar-nos que cal encendre en nosaltres mateixos i de manera més freqüent uns altres llums de Nadal, aquells que tenim amagats i que, per tant, no es veuen tan sovint però que hauríem d’engegar més cops durant l’any per valorar realment qui som, què volem i quines persones volem que ens acompanyin en el nostre viatge.

Els altres llums de Nadal // Xavi Viñas

La natura o com deixar fugir la ment

Platja de Garraf // Xavi Viñas

Convivim sempre amb ella i sovint la menystenim. La tenim tan a la vora que, moltes vegades, passa desapercebuda. En certa manera, succeeix el mateix que quan una persona deambula pels carrers de la seva ciutat traçant el camí rutinari de cada dia, amb el cap acotat i sense parar atenció en els detalls d’allò que l’envolta. Ara bé, el moment en què, tot caminant, aixeca la mirada de terra i s’atura un instant, s’adona que davant seu ha descobert alguna cosa nova que havia obviat fins ara. Un edifici, un detall, un record, una olor. Amb la natura passa exactament el mateix. Tot i ser tan accessible per a nosaltres, ens parem a contemplar-la i a gaudir-la amb menys freqüència del que podríem fer-ho. Tant se val si mar o muntanya. El més important és acostar-s’hi perquè cada paratge ens sedueix de manera diferent.

Si us sembla bé, atansem-nos al mar primer. El poder d’atracció que té quan el contemples és certament potent. Deixes el passeig marítim a l’esquena i creues la sorra fins a la vora de l’aigua. És aquí on la mirada es perd en l’infinit, mirant cap a l’horitzó, allà on l’aigua es confon amb el cel, sense pensar absolutament en res. Alhora, sense saber ben bé ni com ni per què, se’t fa un nus a l’estómac i t’adones que els teus sentits han quedat captivats enfront de la grandesa que tens davant dels teus ulls. A partir d’aquí… deixar volar la imaginació fins arribar a un estat quasi de catarsi personal. Aquell instant en què, sense adonar-nos-en, la ment es queda completament en blanc. Talment, com si un levités.

Aquesta és una d’aquelles sensacions que cal gaudir de manera conscient en el mateix moment en què s’està sentint per poder gaudir-la i esprémer-la al màxim. Més encara si ens trobem al capvespre, acompanyats per un silenci inquiet, davant l’escampada dels banyistes per la caiguda del sol i per la remor de les onades imposant-se com a banda sonora. Respira lentament. Gaudeix del moment i podràs escoltar-te a tu mateix.

Platja de Sitges // Xavi Viñas

Canviem d’aires i marxem ara cap a la muntanya. Aquí s’hi generen emocions semblants, però amb matisos diferents. El que varia respecte al mar són les formes, els colors, les textures, les olors i, també, la nostra manera d’interactuar-hi. El canvi de paisatge per sí mateix ja obliga a sentir i a viure altres experiències. Tothom, alguna vegada, s’ha acostat al mar a banyar-s’hi o a contemplar-lo i, també, tothom ha tingut alguna mena de contacte amb la muntanya, ja sigui per fer una passejada pels boscos o per anar-hi a fer esport. I en canvi, tot i aquest flirteig freqüent amb la natura, molta gent no entén els motius pels quals a algú pot agradar-li passar estona i estona entre arbres, roques i animals. I el més curiós del cas és que les raons són ben senzilles

Estanh Plan, Circ de Colomèrs, Val d’Aran // Xavi Viñas

Qualsevol esforç ha de tenir una recompensa. Això és exactament el que passa a la muntanya. Si volem acostar-nos a veure uns llacs o fer un cim, el camí ens exigirà sacrifici. Poc o molt, la mesura aquí no importa. Per assolir una fita, per petita o ridícula que ens sembli, s’haurà hagut de realitzar algun esforç mentre es feia el trajecte. Això no només ajudarà al benestar del nostre cos gràcies a l’exercici, sinó que n’obtindrem una gran recompensa a nivell personal. La ment serà la gran beneficiada. Haver pogut realitzar aquell repte a la muntanya que ens havíem proposat (reitero, no importa el nivell ni la dificultat, només el fet de plantejar-nos-ho) ens permetrà descobrir-nos a nosaltres mateixos. Superar el que crèiem que eren els nostres límits i, d’aquesta manera, fer créixer la nostra autoestima. Més encara quan els paratges que regala la natura són únics i cada paisatge pot convertir-se en un autèntic massatge per als sentits. El silenci s’alça com a protagonista principal que només es trenca per sentir el so d’algun animal o per la teva conversa interior. Com passava davant del mar, moment de desconnexió i de deixar la ment sense cobertura per uns instants.

Cavalls al Pla de Beret, Val d’Aran // Xavi Viñas

La natura, per sort, no és patrimoni d’una persona sola. És casa nostra. Així, és fàcil que fent el nostre camí ens creuem amb altres excursionistes o amb altres apassionats de la natura. Parar-se a xerrar una estona permet adonar-se que malgrat no conèixer-se de res, no ets l’únic boig com et fan creure sovint.

Caçant papallones camí de l’estany Llong, Vall de Boí // Xavi Viñas

Entre els excursionistes, la passió pel que s’està vivint deixa escenes de veritable germanor, companyonia i solidaritat. És molt útil i gratificant veure com les trobades a la muntanya també són moments en què es comparteixen aficions, informació, experiències… Com està el temps, quanta estona creuen que et falta per arribar o en quines condicions es troba el camí sempre solen ser els primers temes en aparèixer per trencar el gel. També és en aquests instants quan sorgeix una de les coses que estan més latents, però que tothom comparteix: el respecte per la natura, tant el compromís a l’hora de no malmetre-la com la prudència a l’hora de no exposar-se a perills i situacions de risc de manera innecessària

Quan t’aficiones a la natura un dels aprenentatges que s’acceleren és el teu interès per la climatologia. Abans, un no feia quasi ni cas a les previsions dels homes del temps. Quan es va a la muntanya, poc a poc vas forjant dins teu un petit meteoròleg que permet, almenys, no posar-te en situacions de risc o, si més no, ser conscient de quines línies no has de traspassar. Ho hem sentit més d’una vegada: “La natura és sàvia i pot ser perillosa”. Per tant, cal no entrar-hi en conflicte. Sempre guanyarà.

Quan s’està al cim d’una muntanya o davant d’un paisatge natural increïble, la ment també comença a volar. Les vistes panoràmiques que es poden divisar des de la muntanya, ho haig de reconèixer, són una de les meves debilitats. Estant entremig de la immensitat de les muntanyes, perceps que ets una cosa quasi insignificant i, llavors, ho relativitzes tot. És aquí quan t’adones que sovint ens creiem el centre del món quan en som tan sols una petita part.

Vall de Boí // Xavi Viñas

La tenim entre nosaltres. Apropem-nos-hi, aprofitem-la però, sobretot, gaudim-la i respectem-la. Sigui mar o muntanya, el més important “és trobar moments per deixar fugir la nostra ment, llocs sense cobertura”*. I aquest lloc no és altre que la natura.

* Sanjosex – Temps o rellotge