Quan a la gent se li pregunta sobre destins o viatges, les primeres idees que solen venir al cap, així sense pensar gaire, són les de marxar ben lluny de casa: destins exòtics, noves cultures, idiomes diferents, hores d’avió… Poques vegades, per no dir quasi bé mai, pensem en indrets que tinguem relativament a prop.
La pandèmia de la COVID-19 ens ha obligat a parar i a repensar-nos. Després de passar mesos tancats a casa, assaborir qualsevol alè de llibertat de moviments ha estat una victòria. Això, penso, ha permès que haguem après a valorar més els petits detalls del nostre dia a dia. Detalls que, per l’accelerada vida que portem actualment, sovint ens passen per alt i els menystenim. No tenim temps per a prestar-hi atenció.
Amb les fases de la desescalada hem après a gaudir de cada segon que passem fora de casa, encara que sigui al nostre mateix municipi. De fet, quants de vosaltres no heu descobert nous llocs al vostre poble o ciutat durant aquest temps? Jo ja us avanço que sí. Malgrat totes les hores de muntanya que ja havia fet al meu poble, he tingut l’oportunitat de conèixer nous indrets i nous camins que encara desconeixia.
Amb tota aquesta situació, hi ha dues coses que el confinament ha fet aflorar pel que es refereix al fet de viatjar. D’una banda, ens ha fet caure la bena dels ulls per fer-nos adonar que tenim un entorn extraordinari al qual cal que li prestem més atenció, que sortim a gaudir-lo, a explorar-lo i a respirar-lo amb tots els sentits. Quan estic pensant en això, no només estic limitant-me al meu municipi, sinó que penso en clau de casa nostra, Catalunya. Tenim un territori variat i ric en oferta turística. Tenim costa, però també tenim muntanya. D’ingredients no ens en falten per assaborir el nostre entorn i (re)descobrir-lo.
D’altra banda, també hem vist com d’important és cuidar aquest entorn. Només en poques setmanes de confinament ja vam veure imatges de com la natura s’obria camí i ens permetia gaudir d’unes imatges mai vistes (aigua transparent a la costa de Barcelona, avistament d’animals que no es deixen veure gaire, etc.). Si recuperem la reflexió del principi, sobre el fet de sempre pensar en viatjar lluny, sorgeixen interrogants que penso que cal que ens plantegem. Viatjar lluny implica deixar una major petjada ecològica. Així doncs, és necessari desplaçar-se fins a l’altra punta del món amb tot l’impacte que això suposa?
Amb tot això, m’agradaria traslladar-vos també una altra pregunta que m’he plantejat diverses vegades al llarg del confimanent. Podem continuar viatjant de la mateixa manera com ho hem estat fent fins ara? Com veieu, són preguntes llançades a l’aire en un moment que vol ser de canvi, d’aturar-se, de reflexionar i agafar consciència sobre tot allò que implica viatjar. De cara a un futur sostenible, no només el destí serà important, sinó que el com haurà d’adquirir cada vegada més importància i protagonisme.
Racons de món 