A la pell de l’emigrant (III):


 

City Hall, Belfast // Xavi Viñas

City Hall, Belfast // Xavi Viñas

L’última escala: Belfast

Sí, havia arribat el moment de prendre decisions. La situació feia uns dies que s’havia començat a enquistar i calia actuar: o bé persistia en el pla de seguir buscant una feina que em permetés mantenir-me a Edimburg, o bé havia de pensar altres opcions que canviessin la tònica en la qual estava entrant. M’havia entregat tot el que bonament havia pogut per trobar l’esperada feina, premi que es resistia a arribar. La sensació que m’envaïa era la d’una decepció a mitges. Content per haver-m’hi deixat la pell, però desanimat en veure que la recompensa no arribava. Quasi sense adonar-me’n, havia encetat una etapa en què m’estava començant a ofuscar per trobar feina. En altres paraules, havia passat de ser un objectiu difícil i ambiciós però agradable pel qual lluitar a convertir-se en una obsessió amb la connotació negativa que això suposa. Una de les premisses amb les quals vam partir de Catalunya era que “per patir, a casa”. No dic que estigués immers en un sentiment de patiment, però sí que estava summament capficat en trobar noves estratègies que em permetessin cercar algunes escletxes per les quals veure-hi un bri de llum. I això provocava que deixés de gaudir d’allò pel qual estava lluitant.

Malgrat tots els esforços, la trucada no arribava. Davant d’aquesta situació, doncs, calia actuar. Enfront dels problemes, solucions. Després d’estar-hi rumiant, vaig decidir que la solució passava per canviar d’aires i omplir de nou les bateries que, poc a poc, s’havien anat descarregant ja que tot el que havia pogut fer a Edimburg ja ho havia intentat.

Els deu dies que vaig decidir anar a passar a Belfast no tenien altre objectiu que recuperar l’alè perdut, agafar aire fresc abans de tornar cap a casa. M’havia buidat completament i no volia regressar amb una sensació de desànim quan la situació, a més a més, no la mereixia. El fracàs d’aquesta experiència mai podia ser el fet de no trobar feina, sinó no haver-la viscut, no haver-la intentat. Per tant, la decisió de passar una temporada lluny de casa ja havia estat una victòria. És per això que vaig agafar la determinació de fer una última escala en el meu pas per terres estrangeres. Una parada per conscienciar-me i fer-me visible tot això a mi mateix.

Una mirada i una forta abraçada. Poques paraules són les que vam utilitzar els dos amics per acomiadar-nos. Era el començament d’una nova etapa en l’aventura en què ja estàvem immersos. Una altra vegada qui més expressava, qui més protagonisme agafava no era altre que el silenci, un buit que sovint es converteix en el crit més fort. Cadascú va emprendre el camí de retorn cap al seu allotjament. Cadascú amb les seves cabòries i embolcallats per una atmosfera en la qual hi regnava una calma tensa, un ambient que es movia entre la il·lusió per veure quines vivències ens depararia el futur i la nostàlgia de deixar enrere moments molt intensos.

Partia aviat. Faltaven uns minuts per les set del matí quan em trobava cursant el camí des de l’hostal fins a l’estació d’autobusos, lloc on començava el meu periple per arribar a Belfast. La barreja de sensacions que tenia dins meu va patir una sacsejada encara més gran després de creuar la capital escocesa d’una manera en la qual no ho havia fet fins llavors. Edimburg és una ciutat on el bullici, sense ser eixordador, sembla permanent. De bon matí, però, el dominador clar era un silenci que tenia com a acompanyants els primers rajos de sol que s’escolaven enmig de la intensa boirina matinal. Carrers completament deserts on les gavines carronyaires s’havien atrevit a fer-se les mestresses de la ciutat buscant entre les deixalles del dia anterior.

A punt per salpar de Cairnryan cap a Belfast // Xavi Viñas

A punt per salpar de Cairnryan cap a Belfast // Xavi Viñas

El trajecte Edimburg – Belfast va durar unes set hores entre autobús i vaixell. Un temps valuosíssim. A més, el dia emboirat i plujós que em va acompanyar tot just abandonar Edimburg encara facilitava més el to reflexiu de la nova empresa. Van ser unes hores que vaig aprofitar doblement. D’una banda, vaig començar a assimilar tot el que havia viscut a la capital escocesa i, de l’altra, no parava de plantejar-me com encetar uns dies a Belfast en què aquest cop el meu acompanyant no seria altre que jo mateix. Sens dubte, un nou repte per a mi.

Giant's Causeway // Xavi Viñas

Giant’s Causeway // Xavi Viñas

Cada casa és un món. Però si hi ha un denominador comú en cadascuna és el costum de les mares d’utilitzar refranys. L’empren ja sigui com a recurs per reforçar el que t’estan intentant dir perquè facis cas o per donar la seva visió sobre els teus afers. A casa meva, una de les frases cèlebres que s’utilitza sovint és: “Quan més busques, no trobes. En canvi, quan no busques, llavors trobes”. Després d’arribar per mar a la terra en la qual es va fabricar el memorable Titanic, em vaig adreçar a l’hostal on m’anava a allotjar en el meu pas efímer per Irlanda del Nord. Seguidament, vaig disposar-me a donar un tomb pel centre per mirar de conèixer una ciutat de la qual no en sabia res més enllà del nom i dels records sobre els conflictes entre catòlics i protestants. Aprofitant que voltava pels carrers més concorreguts, vaig atansar-me a un centre d’informació turística a comprar un d’aquests tours on et porten a veure zones d’interès en un autobús i que duren tot un dia. Concretament, m’havia planejat per l’endemà anar a visitar una de les atraccions més conegudes pels visitants d’Irlanda del Nord: The Giant’s Causeway (La Calçada del Gegant). Doncs bé, en tornar a l’hostal, vaig tenir una conversa que va canviar-ho tot. Estava parlant amb el director quan, de sobte, em va preguntar què hi feia jo per allà, com era que havia anat a parar precisament a la seva ciutat, a Belfast. Molt resumidament, li vaig comentar que estava buscant feina i li vaig explicar tot el periple viscut a Escòcia. Just dir això, em va proposar allò que tan havia esperat sentir a Edimburg: fer unes hores com a housekeeper (fer llits, netejar habitacions, lavabos, … i atendre a la recepció). Això sí, la recompensa no era treballar a canvi d’un sou, sinó de no pagar l’allotjament. Així, l’única cosa que m’havia de pagar era el menjar. Per tant, la despesa de l’estada és reduïa notablement. Va ser en aquest moment quan dins el meu cap va començar a ressonar la veu de la meva mare repetint-me de nou, a mode de flashback de pel·lícula, aquella frase que no sé quantes vegades havia escoltat: “Quan busques, no tr…”. Vaig ser en el moment precís i en el lloc adequat. Òbviament, no podia menysprear una oferta així i vaig agafar la feina. La previsió d’estar-hi uns deu dies se’n va anar, per sort, en orris. Tots els plans que havia fet s’havien desmuntat, transformat, canviat en pocs segons. L’ocasió s’ho mereixia i, així, en lloc d’estar-m’hi deu dies, finalment, vaig poder passar-m’hi un mes sencer.

Museu del Titanic // Xavi Viñas

Museu del Titanic // Xavi Viñas

La feina em va permetre, entre moltes altres coses, conèixer gent d’arreu: australians, francesos, xilens, americans, … En definitiva, vaig poder copsar visions de diverses parts del món que provocaven que, constantment, em replantegés la visió del món que tenim des de la nostra perspectiva, sovint massa tancada. En una estada a l’estranger, per molt obvi que sembli, veus altres maneres de fer, de pensar, d’actuar que simplement augmenten exponencialment el teu bagatge. Dic que sembla obvi perquè, tot i que és una constatació fàcilment deduïble, cal ser-ne conscient per aprofitar al màxim tot allò de què t’estàs impregnant. Contràriament, es deixen perdre vivències que no s’incorporen a aquella motxilla invisible que tots portem i que anem engrossint amb el nostre dia a dia.

Realment acabava els dies cansat, exhaust. No tant per la feina, que era suportable, sinó per la intensitat amb què vivia tots els moments. Amb els companys aprofitava per xerrar-hi quan podia per saber una mica més de la seva manera de fer i veure les coses. Era impossible tenir respostes iguals d’un australià, d’una francesa o d’un americà per molt la conversa fos la mateixa i inclogués exactament les mateixes preguntes.

Castell de Belfast // Xavi Viñas

Castell de Belfast // Xavi Viñas

Quan acabava el torn, moltes tardes les dedicava a passejar i a deambular pels carrers de Belfast. Camuflat amb un anorac i amb la música de fons sonant als auriculars, observava tot caminant el bullici de gent d’un país que no era el meu. Em fixava en tot, en els detalls més imperceptibles, en la manera de moure’s, de comportar-se, de relacionar-se, de gesticular i un llarg etcètera. Sí, coses intangibles i que poden semblar supèrflues o banals però que, en aquell moment, per un observador curiós com jo no ho eren. Està molt bé anar a veure els monuments més coneguts de la ciutat en qüestió, però si es vol conèixer de veritat aquell país cal fixar-se en la seva gent, els seus costums i les seves actituds en la vida quotidiana.

A pesar d’aquest aprenentatge continu, hi havia estones en què l’enyorança vers casa teva i els teus es feia evident. Encara es feia més patent si la data en què em trobava era precisament la del meu aniversari. Celebrar-lo a terres estrangeres i fer-ho sol va esdevenir tota una experiència. Si bé les jornades prèvies les vius immers en una sensació de melancolia i de creure’t que et costarà afrontar de manera diferent un dia important, arriba el moment i te n’adones que el fet de pensar tant t’ha fet més mal que bé. La nit abans vaig rebre un consell que va fer que em prengués l’endemà de manera diferent. “Regala’t alguna cosa”, em van dir. Sovint costa massa autoconcedir-nos premis, regals o petits detalls. Sovint, tendim a valorar i cuidar molt els altres i, a vegades, ens descuidem de nosaltres mateixos. Sense caure en l’egocentrisme, però, de tant en tant cal permetre’s petits obsequis o capricis que ens facin valorar que també som importants. Així, després de tota aquesta cavil·lació, vaig decidir regalar-me un dinaret d’aniversari en un restaurant del centre de Belfast. Un àpat tranquil en companyia de mi mateix, un regal diferent però molt gratificant. La sorpresa del dia, a la feina. Teòricament, em tocava el torn de nit a la recepció de l’hostal però tots es van conjurar per sortir a celebrar el meu aniversari. Així, aquella nit em va substituir un company i el pla va ser típicament britànic: anar a un pub on hi feien música en directe i, de pas, prendre alguna cosa. Així doncs, finalment la manera de celebrar una data tan important va ser ben diferent del que hagués pogut imaginar prèviament.

Un dels murals de Belfast // Xavi Viñas

Un dels murals de Belfast // Xavi Viñas

Digerida aquesta nova vivència, m’acostava ja a finals de maig. Portava unes setmanes treballant per l’hostal en un ambient molt acollidor i agradable. Cap queixa. Ara bé, l’acumulació de 3 mesos de no tenir un espai propi on poder-me recollir es començava a notar. És una sensació realment difícil de transmetre. És un cansament mental provocat per una mena de tensió que sempre et feia estar alerta per si passa qualsevol cosa. Mai et relaxaves del tot. La desconnexió que fas quan, per exemple, arribes de la feina a casa en la qual et deixes anar per complet quan t’escarxofes al sofà no hi era ni hi va ser en cap moment. Aquest esgotament juntament amb el fet que no rebia cap recompensa econòmica per la feina a l’hostal, feia que no pogués permetre’m allargar encara més l’aventura. La combinació de les dues coses, no tenir un sou i falta d’espai propi, va provocar que inconscientment ja comencés a donar per acabada la meva estada a l’estranger. L’alternativa era quedar-me, però veia que ja no podia avançar. La continuació era seguir tal i com estava. Vaig considerar que tot el que podia haver viscut a Belfast ja ho havia pogut palpar de primera mà. Si ho comparava amb l’objectiu inicial de venir a passar-hi uns dies, podia fer-me una idea de com havien canviat cap a bé aquests plans, però passades unes setmanes ja tenia la sensació d’haver-los completat. Més encara si hi afegim que la idea inicial quan vam decidir marxar a Escòcia era la d’estar-hi un mes.

Un dels altres múltiples consells que vaig rebre des d’aquí va ser: “T’has de sentir bé allà on estiguis”. No és que no m’hi sentís bé, però hi ha un moment en què el cap fa un click perquè considera que cal canviar el xip quan dóna per acabada una etapa. I quan el realitza, ja no hi ha volta de full. No hi ha marxa enrere. Tenia la sensació d’haver tancat un cicle. Amb el cap ben alt després d’haver donat el màxim que vaig poder, vaig decidir que l’aventura més bèstia de la meva vida fins ara s’havia acabat. El moment de comprar el vol de tornada no va ser altra cosa que posar definitivament data de caducitat a aquesta experiència: 3 de juny de 2013. Aquest va ser el dia escollit per tornar a casa i posar punt i final a aquesta història.

Vistes durant el vol de tornada BFI - BCN // Xavi Viñas

Vistes durant el vol de tornada BFI – BCN // Xavi Viñas

A la pell de l’emigrant (II)


Vistes sobre Edimburg des de Calton Hill by Xavi Viñas

Vistes sobre Edimburg des de Calton Hill // Xavi Viñas

A terres escoceses

Acabats d’aterrar a Edimburg després d’haver fet escala a Belfast i ja enfilats a l’autobús en direcció cap a l’alberg, els dos amics continuàvem embolcallats en un ambient on el protagonista no era un altre que un silenci còmode. Era la fosca i gèlida nit d’un dimecres de març. Concretament, la del 13 de març de 2013. No érem conscients encara que aquest dia suposaria una passa endavant a les nostres vides. Les cares de nervis s’havien anat apaivagant per deixar pas a l’emoció continguda d’arribar ja al nou destí. Semblàvem dos pàrvuls que, vivint el moment, no paràvem de gaudir del que teníem davant dels ulls, però ja començàvem a somiar en el que vindria just a continuació. Aquesta sensació recordava una flaire del passat: havíem tornat a sentir la curiositat que té un nen quan no para de descobrir coses noves que, fins al moment, no havien entrat a formar part del seu món.

Havíem decidit invertir uns dies en conèixer la ciutat per tal de poder ubicar-nos amb més facilitat una vegada començada la recerca de feina. Alhora, també aprofitàvem aquestes primeres jornades a la capital escocesa per fer turisme ‘low cost’. Cada euro gastat de més podia significar haver d’escurçar l’estada i, per aquest motiu, anàvem amb extrema precaució vigilant en què utilitzàvem els diners disponibles. Aquesta preocupació i d’altres van quedar en un segon terme després de veure la bellesa d’una ciutat que, amb uns aires medievals que ens transportaven uns segles enrere, ens deixava bocabadats quan hi havíem donat tan sols la primera passa pels seus carrers. Dels millors indrets, bondats i curiositats d’una de les millors ciutats d’Europa des de la meva humil opinió, espero poder-vos-en parlar més endavant en un altre article dedicat exclusivament a Edimburg.

Un dels carrers més coneguts d'Edimburg: Victoria Street by Xavi Viñas

Un dels carrers més coneguts d’Edimburg: Victoria Street // Xavi Viñas

Encetàvem nova setmana i, per tant, se’ns presentaven reptes nous. Després del primer contacte amb la ciutat, dilluns era el dia marcat per començar a enfrontar-nos a un dels principals objectius que ens havíem fixat per l’estada a terres estrangeres: trobar feina. L’estratègia a seguir la teníem clara: donar currículums en mà per intentar jugar amb el factor humà com a avantatge i, a la vegada, ho alternàvem amb la recerca persistent i contínua a la xarxa. Traduït en xifres, dedicàvem unes 3 o 4 hores al dia a recórrer a peu els carrers de la ciutat i unes dues hores més pel cap baix a enviar els CV per Internet. D’una banda, érem conscients que havíem anat completament a l’aventura amb tots els riscos que això comportava, però, de l’altra, aquesta mateixa situació generava una adrenalina extra que donava una empenta per seguir endavant en els moments més durs quan vèiem que no arribava la recompensa en allò que buscàvem.

En una de les frases que va deixar per al record, John Lennon va dir que vida és allò que et succeeix mentre estàs ocupat fent altres plans. En una de les múltiples converses –vam tenir-ne moltes i de molt bones– entre el meu amic i jo, va aparèixer una frase que seguia el mateix fil que la del cantant i que, de tant clara i concisa que era, no l’oblidaré mai: “La vida no són números”. Tenia tota la raó. Sovint pensem que després d’A vindrà B, però la vida no són matemàtiques. En referència al nostre cas, no pel fet d’haver enviat X currículums ja significava que haguéssim de trobar un lloc de treball. Així doncs, pel que fa al tema laboral, la nostra situació era la constatació de tot allò a què es refereixen aquestes frases.

Havent fet els mateixos passos, vam tenir sorts dispars. Vam ser les dues cares de la mateixa moneda. Seguint amb la metàfora, el meu amic va ser la cara i jo la creu sense que això impliqui valoracions de cap tipus –quedi clar-. Explico els dos casos perquè m’entengueu. Anem a pams. Durant el primer mes aproximadament, vaig tenir unes 3 o 4 entrevistes després d’haver repartit tots els CV possibles segons l’estratègia comentada abans. Cap d’elles va anar més lluny de la primera fase. Molt bones paraules, però res més enllà. El meu amic va estar buscant i buscant durant el mateix període i tan sols va obtenir una entrevista. Però va ser l’entrevista en majúscules. L’alegria va ser immensa quan a través del telèfon es va sentir un: “You’ve got the job”. Tot el que la sort no l’havia somrigut fins al moment ho va fer llavors quan li van confirmar que la feina era seva. L’ocasió s’ho mereixia i, per tant, no hi podia faltar el corresponent dinaret de celebració.

Vistes de Princess Street des de l'Scott Monument by Xavi Viñas

Vistes de Princess Street des de l’Scott Monument // Xavi Viñas

L’altre gran objectiu, el personal. Donar un cop de puny sobre la taula per agafar les regnes de la nostra vida perquè no fos ella sola qui ens anés portant, conduint o guiant de tal manera que es convertís en l’única mestressa del destí, sinó que cadascú, mitjançant les seves decisions, pogués influir de manera activa en el seu curs. Estar a terres estrangeres era l’ocasió perfecta per ser-ne encara més conscient i tractar de veure quins punts es podien enfortir per tal d’afrontar de la millor manera els reptes que se’ns plantejarien d’ara endavant.

Pensar, l’acció que ens diferencia de la resta d’animals, és precisament la paraula clau que ha marcat la vivència personal en aquest periple. Pensar què podia millorar, què podia canviar, què volia de cara al futur i quin camí creia que havia de seguir per arribar a la meta que m’estava proposant. Les circumstàncies acceleraven encara més aquests raonaments. La distància, és a dir, estar fora de casa provocava que hagués de negociar cada passa que feia només amb mi mateix. Això no només fa que t’ho replantegis absolutament tot, sinó que sobretot fa patent a un mateix aquells aspectes, actituds i valors amb els quals no vols combregar perquè no t’hi sents còmode, a gust. Saber què et concedirà el futur és impossible de saber, però sí que pots estar segur d’allò que no vols gràcies a l’experiència que et dóna el teu passat. El fet de reflexionar sobre qui ets, què vols i on vols anar a parar no només t’ajuda a fixar uns objectius clars a la teva vida, sinó que en realitat no estàs fent altra cosa que conèixer-te millor a tu mateix.

El famós castell d'Edimburg by Xavi Viñas

El famós castell d’Edimburg // Xavi Viñas

En no trobar feina, va arribar el moment de prendre una decisió difícil per a mi. O bé seguir insistint en el pla i continuar en la recerca de feina, o bé pensar en abandonar Edimburg per tornar a casa. Abans de decidir res, vaig esperar a cremar l’últim cartutx. A Edimburg, a l’agost es celebra un dels festivals de cultura més importants d’Europa on s’hi apleguen milers de persones. Era una bona oportunitat per provar sort. A través del web oficial del festival, vaig sol·licitar diversos llocs de treball per veure si aquesta vegada era la bona. Com que no es confirmava res i veient que la majoria d’empreses ja començaven a tenir definides les plantilles de cara a l’estiu, vaig decantar-me per l’opció de deixar la capital escocesa. Abans, però, havia decidit passar uns 10 dies a Belfast, on havíem fet escala a l’anada, per conèixer una ciutat de la qual només en coneixia el nom i el remot record d’infància sobre els conflictes entre catòlics i protestants. Malgrat això i com podreu veure a la tercera i última part, un cop més va quedar demostrat que la vida no són números i que quan menys busques una cosa és llavors quan apareix.

A la pell de l’emigrant (I)


2013-07-26 15.58.26

Dies previs

Plasmar en paraules els sentiments no és fàcil. És per això que vaig decidir esperar un temps per escriure sobre la meva experiència per terres estrangeres. Anar reposant allò que vaig sentir per tal que el temps anés posant la distància i la fredor necessària per poder narrar-la sense pecar ni de massa eufòria ni de massa escepticisme. Però ara ja sí. Ara em considero preparat per explicar què he sentit de primera mà, què he viscut, què he patit i quines impressions he copsat. En definitiva, traslladar-vos les sensacions de l’experiència més bèstia de la meva vida fins al moment. Aquí us deixo la primera part de les tres de les quals constarà el meu relat sobre l’estada a Edinburgh i a Belfast.

Deixar amics i família, fer les maletes i decidir anar a un país nou sense saber quan tornaràs és una sensació que et produeix certa sensació de vertigen i, alhora, una emoció i il·lusió brutal. Aquesta situació et genera una adrenalina que, sense ser angoixant, et fa sentir que estàs a punt d’emprendre una aventura en majúscules, una d’aquelles que et marcaran per sempre. Durant els mesos, les setmanes i els dies previs vas agafant consciència del que estàs a punt de fer. Molt probablement te n’adones més gràcies a les cares dels qui t’envolten que no pas per tu mateix.  A les seves cares s’hi denoten una barreja d’il·lusió i temor. Potser l’única manera en què perceps en primera persona que s’està coent alguna cosa grossa és per les nombroses nits sense poder dormir per pensar, una vegada i una altra, les millors opcions per volar i allotjar-te o, més encara, per no poder frenar la ment perquè pari d’imaginar-se situacions que es poden generar al nou país. Ja fos per la cara de les altres persones o per l’insomni, això era un testimoni clar de la transcendència del que, en el meu cas, havia decidit tres mesos enrere després d’una conversa de bar amb un amic tot mirant un partit del Barça.

Després d’haver-ne parlat molt i haver-ne estudiat totes les opcions possibles, arriba el dia en què tot canvia: aquell en el qual compres els bitllets d’avió. És en aquest moment quan te n’adones que ja no es pot fer marxa enrere, que va de debò. Alhora, però, respires alleujat per haver avançat un pas més com per poder creure-t’ho i començar a assimilar-ho. A més, a partir d’aquest dia tot s’accelera: fer la llista del que t’has d’endur, comprar el que et falta, trobar la maleta adequada per encabir-ho tot… Sembla que hi hagi d’haver temps suficient quan has comprat els bitllets amb antelació, però com mana la tradició, no és fins a l’últim moment quan t’espaviles. Si ja eren evidents, quan el compte enrere s’accelera, els nervis surten a flor de pell com mai ho havien fet abans. Hi ha molta gent que creu que una de les etapes més maques d’un viatge és precisament la seva preparació. La clau, saber gaudir d’aquests nervis per no veure’s superat i tenir un mal inici en l’aventura. Si això s’aconsegueix, la  sensació és simplement fantàstica.

S’acosta la nit màgica: l’última. Aquella en què ho tens absolutament tot planificat. Després d’haver acabat d’ajustar la maleta per forçar a entrar l’última cosa que la mare sempre et diu: “Per si de cas nen”, toca l’anhelada dutxa relaxant per encarar les últimes hores a casa teva. T’estires al llit i, lluny de poder aclucar l’ull, el cap comença a funcionar a més de tres mil revolucions. D’una banda, fent-se preguntes del tipus: ¿ho he posat tot a la maleta? ¿Tinc tots els papers? ¿Em deixo alguna cosa? De l’altra, com deia abans, la ment comença a deixar volar la imaginació d’una manera trepidant. En pocs segons, la ment et transporta i et projecta a tu mateix al lloc de destí i et col·loca enmig de diverses històries possibles que podrien passar al nou país.

Finalment, no te n’adones que l’endemà ja ha arribat i estàs assegut al cotxe després d’haver obert i tancat la maleta trenta vegades per fer l’última comprovació. Durant el viatge fins on havíem quedat amb l’amic que m’ha acompanyat durant aquesta fantàstica aventura, hi regna una calma tensa. La família conté l’emoció i la tristesa a la vegada. Aguanta per no muntar una escena de comiat de pel·lícula. Arriba el primer moment colpidor: la trobada entre les dues mares. Mirada penetrant en què, només en uns instants, sense haver dit encara res ja s’ho havien dit tot. Segon moment colpidor: quan els dos amics s’acomiaden de les seves respectives mares per emprendre el camí cap a l’aeroport. Va ser aquí quan les mares van tornar a demostrar la perpètua capacitat d’aguantar el plor davant dels fills en els moments més difícils . Aquesta, doncs, no en va ser pas una excepció. El desitjos verbalitzats perquè absolutament tot anés bé també deixaven llegir entre línies un altre missatge: “Que tot us vagi bé, però us volem tornar a veure al més aviat possible”.

Havent facturat les maletes i havent embarcat ja dins l’avió, cadascú s’asseu al seu respectiu seient. Sentint el soroll dels motors, cadascú interioritza que l’aventura que tantes hores ens havia ocupat i que tantes hores de son ens havia robat de bon grat està a punt d’engegar, d’enlairar-se.  L’avió comença a moure’s per la pista i els dos amics ens dirigim un somriure nerviós que precedeix una forta encaixada de mans. L’avió, encarat a la pista d’enlairament, s’atura i els motors comencen a accelerar-se. Cadascú acomoda bé l’esquena al seient i, a partir d’aquell moment, es produeix un dels silencis més agraïts que he viscut. Un d’aquells silencis ple de significat. Era tan sols el començament d’una gran història.

Canvis al blog


Properament, podreu veure nous enfocaments de presentació dels continguts que ampliaran els que ja hi havia (en cap cas el que feia quedarà anul·lat). Ja us avanço que les xarxes socials hi tindran un paper molt destacat. Sobretot, aquelles en què la fotografia sigui un dels elements important.

Fins aquí el que us puc avançar! No segueixo perquè si no us ho comentaria tot! Això sí, demanar disculpes per tot aquest temps d’inactivitat, però que ha servit per tornar a carregar les piles i tornar amb ganes de compartir més indrets d’aquells que costa oblidar.

Ens retrobem aviat!

L’última cita: San Siro


Diumenge i últimes hores a Milà. Amb el cap a les 19:45, hora en què l’avió sortia. Per tant, es presentava un matí força ple de coses: faltava veure l’estadi de San Siro / Giusseppe Meazza, tornar a la zona centre i passejar atravessant el Castello Sfrorzesco i arribar fins a l’arc de triomf.

L'estadi de l'Inter - AC Milan // Xavi Viñas

Anem a pams. Tenint la sort que a l’hotel es podien guardar les maletes, la destinació era clara: San Siro. Queda lluny del centre i, a més, després de baixar del metro hi ha un bon tros fins arribar-hi. Feta la caminada, des del meu punt de vista San Siro / Giusseppe Meazza em recorda molt a l’estadi del Reial Madrid.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Itàlia en estat pur


Després de la caminada del dia anterior, el dia següent calia arrencar-lo amb bon peu. Mirant informació abans de marxar, un dels llocs que més recomanaven era anar a la ciutat de Como on s’hi pot trobar el tercer llac més profund d’Itàlia i, amb els seus 416 metres de fondària, també en un dels més profunds d’Europa. Per arribar-hi des de Milà cal agafar un tren que, després d’una hora de recorregut et planta allà mateix.

Vista del llac i de part de la ciutat de Como // Xavi Viñas

Una hora de tren pot donar per moltes coses, però també tot el contrari. En aquest cas, aquest trajecte serà difícil d’oblidar. Asseguts al costat, una família de peruans també es dirigien cap a Como. Però, dels 4 que eren donava la casualitat que dos (una dona i una nena) vivien allà i els altres dos eren de Madrid. El més curiós és que la nena que, per cert, tenia nou anys sabia molt poc castellà. Per entretenir-se posava a prova els familiars de Madrid. Els preguntava com es deien coses bàsiques en italià, però ho plantejava com un concurs en què cada encert tenia puntuació. Llavors nosaltres, després d’estar absorbint durant una estona tot aquell vocabulari també ens vam afegir al joc. El trajecte, a part de fer-se curt, va servir tant perquè la nena no s’atabalés i alhora perquè nosaltres aprenguéssim més paraules d’una llengua que personalment crec que és una de les llengües més agradables a l’oïda que existeix.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els tòpics a vegades es compleixen


Itàlia mai deixa indiferent a ningú i Milà no n’és una excepció. Sovint els tòpics sobre determinats llocs són tan sols això: tòpics sense fonament. Però, n’hi ha un sobre aquest país que mai deixa de ser cert. Quan aterres et comença a envoltar una sensació de desorientació i caos per saber quina és la direcció correcta per arribar en el menor temps possible a l’hotel.

L'imponent Duomo de Milà // Xavi Viñas

En arribar a l’aeroport de Malpensa, les indicacions et porten a desembocar a l’estació de tren llançadora que connecta directament amb el centre de Milà. Ara bé, a la zona centre hi ha dues estacions: Cadorna i l’estació central. Per tant, des de l’estació surten trens cap a aquestes dues destinacions. El preu és radicalment diferent. El que va a Cadorna t’hi acosta pel mòdic preu d’11€ en el bitllet d’anada, mentre que el de l’estació central, per 7€. Això sí, la diferència està justificada. Aquest últim és semidirecte i para en diverses parades abans d’arribar al centre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

%d bloggers like this: